"Words are our fortune and misfortune"
"Words are our fortune and misfortune" (Doihmel 1893: 34) (Traducció de Doihmel a l'anglès d'un text oral de Atlantic Island 21 de Doihmel)
Nostre senyor Gliminsôs va dir cop que les paraules no tenen cap valor. És ben cert, això. Les paraules, com ell creia, són ineficaces i imprecises, vulgarment vagues i tot i que en algunes ocasions, maques, sovint inútils com a sistema de comunicació.
Pel gran Gliminsôs, la música és, no només més bella, sinó també més acurada. Les danses, els crits, els moviments, els plors, els timbals de les ànimes i els cors provoquen una harmonia holística més enriquidora que les lletres i els fonemes endreçats. Si la paraula és important, sovint no ho serà el seu missatge, perquè els missatges, com intenta expressar l'altíssim Gliminsôs, són entesos només quan provoquen un canvi en l'esperit, un xoc terratremolesc.
Tot i això, Ell accepta que amb els ésser acostumats a l'ús de la paraula, no s'hi pot enraonar més que amb paraules. Damnifica les mateixes paraules que empra per explicar-ho, i n'és conscient, de la paradoxa.
Se li atribueix la cita fantàstica "He whispered once into my ear, in a windy and cold day of April, that ideas should be expressed in the same way they are merged and formed in our minds" (Doihmel 1893: 41) Lamenta que la capacitat humana mai no hagi pogut expressar a ningú més una idea genuïnament tal i com és.
DOIHMEL, Lanken (1893 [1955]). Cultural impact of Romanticism in the remote Atlantic Ocean Islands. Limerik: Remote Atlantic Wisdom and Cultural Centre.
Precisament, però pensa-ho així, aquesta limitació no només afecta les paraules. Hi ha un divorci real entre la mateixa percepció de la realitat i el seu processament, hi ha una transformació de la informació, en què aquesta deixa de ser la "pura" realitat. La subjectivitat humana és una massa de receptors i voluntats que competeixen per fer-se valdre. I al final, que ens queda? No podem buscar la pura realitat, i construïm institucions i organismes ideats per, al cap i a la fi, a reduir-la, allunyant-nos alhora que proclamem la nostra reconciliació. En tot humà hi ha aquest conflicte entre buscar la realitat, construir la realitat, allunyar-se o apropar-se. Crec que, al final, estem tendint massa a una relació violenta amb el nostre propi subjecte, i que abans de rebaixar o santificar la nostra percepció o institucions, hauríem d'aprendre a acceptar aquesta heterogènia, i rebutjar tant el formalisme com el puritanisme. Construir la nostra pròpia existència passa amb acceptar-la.
ResponElimina